Com a homenatge pòstum a
Ramon Amigó i Anglès, Soci d’Honor del Centre de Lectura, i sobretot excursionista, reproduïm un escrit seu de títol
“POLS, BOIRA I NETEDAT DE CEL” recollit al llibre “AMB PENYALS D’UN BLAU CANSAT...” publicat el 1998 per les Edicions del Centre de Lectura.
“En aquest bocinet nostre de país no cal recórrer gaire distància per passar de la pressió angoixant de la pols i l’estrèpit de diversa mena de màquines al silenci reconfortant del paisatge desolat, sovint enterbolit per la boira –una boira tanmateix neta d’impureses contaminants, ni tan sols empastifada per la pols de les pedreres de la banda d’Alforja-, i a la limpidesa transparent d’un cel impol·lut. Ja s’entén que parlo en línies generals, per què a la Ciutat del Camp de tant en tant un ruixat benvingut s’enduu la brutícia de les teulades i els carrers, i és com si algú encarregat de la neteja hi hagués passat una camussa amb un producte abrillantador. Darrere d’això, el cel queda amb un blau llampant i tibant, acabat de planxar, sense cap arruga. En canvi, mai no passa res –ni cap fenomen metereològic o d’altra mena- que netegi l’ambient –ni que sigui per una estona- d’estridències acústiques. Deu ésser com un contrapès destinat a compensar els diversos avantatges que ofereix la vida ciutadana: us gaudireu d’un munt de coses que tindreu sempre a l’abast, sense que hi hàgiu de posar gaire esforç, però haureu de suportar sorolls de tota mena, a tota hora i en tot lloc. Com si la molèstia d’estrèpits continuats fos una condemna bíblica. De Castellvell i Almoster per amunt es comença a notar un cert canvi, que s’acusa i es fa com a definitiu enllà de la Font del Roure. Si no passa cap moto espetegadora. Potser és millor enfilar-se al prestatge mussarenc per Vilaplana, camí amunt de les Tosques o les Campanilles. No hi ha carretera que hi passi prop i és més probable –si un motocultor no s’hi interposa- que es pugui submergir aviat al cos a les remors naturals, com la d’una branca que cruix, d’un gaig que s’exclama, d’una pedra que rodola, d’un insecte que brunz, d’un rèptil minúscul que s’esmuny per un raconet de fullaraca amuntegada. La solitud emperesida de la plataforma de la Mussara s’ofereix al veí de la ciutat com un oasi amb divers mena de silencis, de perfums d’herbes i d’arbres, i amb una netedat que, si no és absoluta –que això és impensable, perquè no es pot trobar res que sigui realment absolut- no ha calgut aconseguir-la eliminant excrements dipositats per la naturalesa, uns excrements sempre en estat de regeneració automàtica per reinversió en el procés biològic. El silenci i els perfums guanyen intensitat quan la boira es posa damunt tota l’extensió del territori, com un llençol, immens que no és tanmateix –gràcies a Déu- una mortalla. Motllats enllà, camí de Prades, no farà cap mal, ans al contrari, que la boira s’aplani per què així el caminant s’estalviarà de veure els desgavells que va fer en aquell paisatge –que jo tenia per captivador- l’apetència de guanys econòmics basats en especulacions mal plantejades. El projecte va fracassar, tal com era desitjable, però caldran centúries perquè la naturalesa vagi dissimulant els danys.
Passada la Creu Trencada, els Plans de l’Ermitanet i el Picorandan, però sobretot quan s’és enllà del Coll de Capafonts, que era el de Mitja Llegua a mitjan segle XVI, i s’entra al Cap dels Plans (aiguavessant de l’Ebre) gairebé que s’ha acabat la inconveniència de les boirades persistents. Ja hem dit que no pot parlar en termes absoluts, per què algun cop també n’hem vist, i de ben espesses, cap al Vidrier i cap a la Torre. Però s’és en un altre sector climàtic i humà. Hi fa fred molts mesos de l’any, i n’hi pot fer quan sembla que no toca, i la vegetació és frescal, malgrat que no hi plou gaire; si s’hi pot veure poca o molta aigua que corre. Hi ha una mena de pau que ve dels encontorns, de la presència d’unes muntanyes pròximes de línies rectes horitzontals al capdamunt, o bonyegudes, però que no suggereixen violències.
És cert que la vila de Prades s’ha transformat en els últims anys, amb cases noves pels voltants, amb habitants de temporada i amb visitants fugaços, d’aquells que només van per anar i se’n tornen de seguida. I també ho és que, a l’estiu sobretot, hi ha una activitat dinàmica d’atracció de forasters, amb la dissortada xampanyada inclosa. I em permeto de qualificar-la així, de dissortada, perquè és una festa que desllueix la vella elegància de la font i de la plaça, i tot el deixant de senyoria de la capital de la muntanya i del comtat. Segurament que ara, a l’Il·lustre Antoni Rovira i Virgili no li sortiria tan brillant aquell article seu dedicat a la vila vermella; amb la vileta borratxa de xampany barat se li n’hauria esmussat la visió. Només li quedaria l’esperança –com ens queda a nosaltres- que qui ho pugui decidir decideixi de no posar més al programa de festes un convit a la xampanyada, perquè pot crear recels i descrèdit als ulls dels admiradors de la capital de la muntanya.
Però, així i tot, amb més cases, amb més gent que va i ve, amb algun moment de brogit exagerat i transitori, les altures pradenques, tan pròximes en l’espai, i en línia recta, de les boires de la Mussara i de la pols i l’escàndol desaforat permanent de la ciutat, en queden lluny per la netedat de l’aire, per la puresa de l’atmosfera i per la sensació de quietud reconfortant que emana del paisatge.
Ramon Amigó Anglès”
Gairebé una quarantena d'excursionistes ens hem trobat un dia que s'ha llevat fred i ventós però que poc a poc s'ha anat suavitzant gràcies al sol que feia per fer l'excursió de Nadal d'enguany i posar el pessebre a l'ermita de Sant Marc de la Muntanya.
